Laura Godoy

Fa quasi un mes que passem més temps amb els nostres germans i pares. I si aprofitem l’oportunitat que ens brinden aquests dies de confinament per redescobrir-nos? Una convivència sense treva que ens col·locarà més que mai en el lloc que ocupem dins la família.

Ateses les circumstàncies, potser és pertinent fer-nos les preguntes següents:

Com ens relacionem pares i fills? Quin lloc ocupen els nostres fills en la família? Com interaccionen els germans entre sí?

Sabem que els pares no estan en la mateixa línia generacional que els fills. Moltes vegades, les decisions dels pares exclouen les dels fills quedant aquests en una posició de dependència. Només cal pensar en la pròpia decisió de la concepció. Sens dubte, són els pares qui marquen el punt de partida dels fills. 

La necessitat més bàsica que tenen els nens és ser estimats pels pares. I és que l’amor dels pares és necessari per viure, és la base de la seva supervivència, un motor que fa créixer les relacions. A la vegada, hi ha un sentiment natural dels éssers humans que ens acompanya al llarg de tota la vida: la gelosia.

En aquests dies de confinament redescobrim racons, espais a casa i joguines que havíem oblidat. Els pares reinventen els espais i fan anar la creativitat. La infància és també una etapa de construcció i joc. El nen encuriosit pel món que l’envolta s’allunya i s’apropa als pares. Podríem entendre-ho com un moviment d’oscil·lació continua entre el sortir i entrar, entre l’afora i el dins. Aquesta procés d’autoafirmació del nen implica un gran esforç per la família.

Els sentiments toquen moltes parts de nosaltres mateixos. No sempre estem en disposició d’entendre el que els fills ens diuen amb les seves rabietes, els seus “no”, la seva gelosia. El nen petit viu les experiències amb intensitat i no disposa del coneixement necessari que el permeti identificar la causa del seu malestar. La gelosia és un dels exemples dels neguits que viu el nen.

Els pares proporcionen benestar, ajuda i companyia als fills. L’arribada d’un altra germà fa témer la pèrdua de l’amor dels pares. Fa recordar al fill gran que en el passat va ser únic i petit i va centrar l’atenció dels pares. La immediatesa, la satisfacció de les necessitats i la seva companyia eren un tresor que s’ha esquinçat. 

El lligam amb els fills és importantíssim però alhora és quelcom molt fràgil. En un instant es pot trencar allò que hem pensat que guanyàvem amb tanta dedicació. Sovint tenim la necessitat de treure’ns de sobre i expulsar sentiments insuportables com la tristesa i l’angoixa. Imaginem-nos per un moment que el nostre petit se sent exclòs. No podríem considerar que és lícit sentir recel quan ha perdut la valuosa estima dels pares?

Quan els pares amaguen allò que senten als seus fills, a la vegada els fan més difícil veure què està passant. Tot el que vivenciem tendeix a trobar una sortida d’una o altra manera. Aquesta angoixa pot allotjar-se al cos: “no vull menjar” “no puc dormir” “no vull fer caca al vàter”. Una altra forma que pot prendre l’angoixa és la negació de la gelosia envers un altre germà. Recordem que hi ha nens que cuiden tant al germà que sembla que substitueixin a la mare i al pare.

No ens ha de fer por tornar a acollir al germà gran a la falda si és que a moments ho necessita. Seria una bona oportunitat per recordar-li afectuosament tot el que va aprendre i el que el germà petit està aprenent.   

La convivència ens embolica i de vegades ens omple d’angoixa. Llavors surten de nosaltres frases que ens havien dit els nostres pares o altres membres de la nostra família: “Tan gran i tan…” “És que el teu germà fa això i tu…” “Has d’estimar al teu germà”. Parem atenció al que estem dient. Les comparacions entre germans alimenten la idea que les causes de la gelosia són fundades i reals.

Fa un mes  que estem junts per necessitat i com a manera de sobreviure en un món que sembla que s’ha tornat hostil. Un món tan necessari per seguir creixent! Separats i junts en un mateix espai. Els sentiments de ràbia, d’odi o gelosia poden aflorar en qualsevol moment. Hem de ser conscients que no podem canviar aquests sentiments quan i com volem. Quan els germans es barallen i es peguen, sembla que no s’estimin i no es respectin fet que ens pot saber greu. Per suposat, si la baralla no minva caldrà separar-los si és que en aquell moment no poden estar junts. Cal també acceptar que el que ha passat no es pot canviar. Pensem que el respecte és una cosa que s’anirà guanyant al llarg del temps. El nostre fill es devia sentir molt malament quan va pegar al germà. Una abraçada quan tots estiguem més calmats pot ser més efectiva que renyar-lo. Així ens sentirem més a prop i emergiran els sentiments de tristor i responsabilitat pel que s’ha fet. Tampoc ens ajudarà donar la culpa sempre al mateix fill o responsabilitzar al gran. 

Recordem per uns moments quan vam pensar en anunciar la vinguda d’un nounat al nostre fill. Ens preguntàvem quin era el moment precís per fer-ho. Miràvem al nostre petit i vèiem que de cop s’havia fet gran. Pensàvem que des de llavors no podríem donar-li tota la nostra atenció. Sentir que s’obria una escletxa entre el nostre petit i nosaltres era esfereïdor. Alguns pares tracten de buscar fórmules per alleujar la culpa. “El teu germà és un regal que et volem donar la mama i el papa” o “ara que tens un germà podràs jugar amb ell”. Comprovem si es veritat això que dèiem. Pensem primer com va ser amb el nostre primer fill. Era un nadó recent nascut i el volíem acaronar a tothora. Havíem d’aprendre tot l’un de l’altre i moltes vegades ens sentíem cansats.

La reestructuració de la família provoca en el germà sentiments d’alegria, inseguretat, odi i amor. Aquesta inseguretat emocional i desequilibri és deguda als canvis de rol en les relacions. Al germà li tocarà compartir tot i caldrà redistribuir el que havíem anat creant junts. Anar-li fent un lloc i parlar sobre el nouvingut pot ajudar a aproximar-nos a la realitat. No fer que la incorporació d’un nou membre de la família sigui una sorpresa ens evitarà confusions. Si tenim l’oportunitat, ens pot ajudar anar a veure un bebè d’un conegut. Suposem que el nostre fill hauria de saber que és un germanet però no n’ha tingut mai cap. El germà és el que li ha tocat i no podem esperar que sempre es porti bé amb el germà. Podem construir la complicitat entre germans creant la possibilitat d’un vincle diferent i compartint l’espera pensant com serà, què li agradarà, quines cançons li cantarem… Si el fill gran gaudeix de la cura del petit, això li permetrà posar-se en el lloc de l’altre.

Durant el confinament, les jornades semblen estirar-se. Els pares combinen la seva feina amb la cura, l’educació i l’entreteniment dels seus fills a través de cançons, contes, jocs, esport, cuina. Una tasca difícil que ens fa veure que les relacions entre pares i germans tenen molts matisos. Els moments d’intimitat amb cada membre de la família no son sempre iguals perquè no tots necessitem el mateix. Sovint els pares volen mostrar la seva estima cap als fills esborrant-ne les diferències. Alguns pares poden pensar: “Si algun dels fills queda exclòs sentirà que no l’estimo” o “he de substituir el que ara mateix no poden tenir”. Però si observem bé, veurem la enorme capacitat que tenen els fills de tibar de la corda per fer-se presents. Aquests dies estem passant molts moments d’incertesa i pels nens és un tresor que els seus pares intentin saber què és el que necessiten. Els pares son el mirall dels fills. I en definitiva, si els pares estan en disposició de veure què necessita cada fill, aquests podran entendre que rebran el que necessiten en un futur.