Programa 21 d’octubre 2019

Soc del CDIAP que és el centre de desenvolupament infantil i atenció precoç on atenem a nenes de la franja d’edat des del naixement fins casi els 6 anys. Aquestes son etapes importants del desenvolupament del infant en el que l’infant esta en construcció. El seu desenvolupament esta totalment lligat al seu entorn natural, del qual formen part la família en primer lloc, després l’escola bressol, l’escola, la família extensa, els iguals, la societat.

Quins canvis socials han aportat les noves tecnologies en la societat i en els nostres infants? Que hem de fer com a pares davant d’aquests nous reptes?

Amb les noves tecnologies ens trobem amb les dues cares de la moneda perquè ens enfronten a nous riscos a la vegada que ens donen noves possibilitats.

Segons UNICEF, que vetlla pels drets de la infància, els nens tenen dret a accedir a la informació, però a l’hora també tenen dret a ser protegits.

Tenim molta informació a l’abast i com a pares és convenient que podem supervisar i filtrar els continguts als que tenen accedeixen els nostres fills. Crec que hem d’estimular l’adequat ús de les tecnologies parlant i acompanyant als nostres fills. Per un nen petit, les noves tecnologies representa un món atractiu pel seu contingut però no té criteri per decidir què és lo més adequat, quanta estona, quins moments.

Sabem que existeixen filtres per a nens. Per exemple, el youtube kids que filtra vídeos per a nens. Però en cap cas els filtres poden reemplaçar la responsabilitat paterna. Es convenient usar paraules i no usar la tecnologia com a substitut.

Quines característiques tenen les noves tecnologies? Com afecten a la comunicació i als vincles amb els nens?

De del punt de vista psicològic s’ha estudiat que les tecnologies estimulen maneres de pensar, de relacionar-nos. Es nou mitjà de comunicació amb el que ens vinculem d’una manera molt particular.

Les noves tecnologies ens aporten una immediatesa, no hi ha espera. Es un espai obert on no tenim límits en la comunicació. Ens trobem que és un mitjà on queda poc espai per la subjectivitat. Per exemple, a un xat ens trobem paraules, a una joc ens trobem una acció. A les plataformes com facebook, instagram ens trobem fotos, vídeos, continguts que els usuaris comparteixen que ens fan tenir una idea parcial de les vides, opinions de les persones. Les narratives en la subjectivitat interpersonal, de relació entre persones és diferent que un ús d’imatges o de paraules. En les relacions ens donen una sèrie d’intercanvis emocionals, de significats, simbòlics. En la diada mare nadó es crea una relació molt personal, d’experiències compartides i viscudes. Avui dia trobem que les tecnologies estan tan inserides a les nostres vides que estan mediatitzant les relacions de les persones. Una de les imatges més freqüents és veure a una família amb nens dinant al restaurant amb una tauleta o mòbil. També ens expliquen algunes famílies que usen les tecnologies per calmar als nens, les usen en els àpats o per distreure als nens. I que trobarà un nen quan se li dona un mòbil o una tauleta? Un contingut poc personal, poca calidesa emocional.

Una altra de les qüestions que es plantegen les famílies és si els vídeos o dibuixos poden ser útils per l’aprenentatge del nen? No dic que alguns d’aquests vídeos no puguin ser un complement però els nens necessiten imaginar i jugar pel seu desenvolupament psicològic. Els jocs i internet estimula poc el pensament i la fantasia. Un altra de les coses per les que es defineixen les tecnologies és per la descripció del estat, si estàs online, si estàs connectat. Estar connectat a internet no vol dir estar connectat amb les persones del voltant. Tots hem viscut malentesos per whatsapp, per manca d’expressió personal. De vegades podem estar connectats i sentir que estem lluny.

Un altra de les característiques de les tecnologies i també dels jocs és que no respecten les seqüencies ni els ritmes. El nadó s’estableix a través del ritmes. En que la mare va i torna, amb les rutines. Els nens han de passar moltes vegades per una experiència i el desenvolupament no és lineal, van i tornen. En el cas dels jocs, l’altra es converteix en un objecte. Poden crear omnipotència. Per exemple, en el jocs no existeix la mort. Crea una hiperestimulació que no es por metabolitza. Es una excitació permanent i molta informació i no hi ha pensament sobre la informació. Hi ha molta estimulació però no hi ha lloc per lo imprevist. Ens escurça el temps perquè en les vides virtuals ens podem saltar el temps.

Les paraules respecten seqüencies i el llenguatge és una forma d’intercanvi, pero la màquina no té en conte les reaccions del nen. Les màquines no parlen per lo que es perd la riquesa representacional. El nen al inici pot dir “mamama” i després usa la paraula “mama” com a lligam amb la mare. Però les noves tecnologies el que fan és que es desdibuixin els vincles entre els pares i els fills. Que canviï la seqüencia narrativa. La paraula és un voler alguna cosa, neix del desig. El llenguatge serveix per allunyar-se i aproximar-se allò estimat. Els contes i els mites desapareixen que antigament representaven una apropiació del que s’ha transmès i es poden parlar del traumes a través del contes.

Que ens diuen els estudis?

I així semblen confirmar-ho les investigacions més recents: des de Canadà als Emirats Àrabs es detecta que més temps davant de la pantalla està significativament relacionat amb trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat (TDAH), comporta més dificultats per agafar el son i provoca un lleuger augment de problemes de conducta. Alguns estudis van encara més lluny i afirmen que un elevat consum de televisió durant la infantesa suposa un risc més gran de comportament antisocial i conductes agressives i delictives.

No es l’únic risc per la salut: el consum de televisió està també molt lligat a l’augment de la obesitat infantil, i inclús a problemes cardíacs a llarg termini, amb un risc encara més alt per als qui tenen una tele en la seva habitació.

I, tot i això, el consum no decreix: als Estats Units dos de cada tres menors de dos anys ja veu televisió de manera habitual. A Espanya, segons les dades més recents de l’estudi anual de la SGAE, els infants a partir de 4 anys (d’edats anteriors no tenen xifres) superen diàriament les dues hores i mitja de televisió. I en els adults s’arriba a les quatre hores al dia.

Encara no hi ha grans estudis sobre les possibles conseqüències d’aquest ús tan d’hora, però l’Associació Japonesa de Pediatria acaba d’iniciar una campanya per limitar-lo en els nadons, perquè consideren que l’ús prolongat pot generar infants més passius, especialment des que han detectat un creixent nombre de famílies que substitueixen els jocs a l’aire lliure i les lectures amb els nens per l’entreteniment a través de les apps.

• David Bueno, professor de genètica de la universitat de Barcelona: “Es poden observar petites diferencies cerebrals entre nens (natius digitals) i adults (immigrants digitals).” Un nen utilitza altres estratègies cognitives, no s’usa tant la part del hipocamp que s’ha externalitzat, s’usa més l’escorça que el que fa es seleccionar la informació. No se sap si es bo o dolent.
• Les tecnologies creen dependència, els nens perden la capacitat d’autocontrol i d’imaginar.
• Cervell plàstic, s’adapta a les noves tecnologies.
• La Doctora i psiquiatra Marian Rojas-Estapé: “les tecnologies alteren la capacitat d’atenció i creen depressió, problemes de seguretat i insomni”
• Estudi Canadà nadons: de sis mesos a dos anys. 50 % exposats a mitja hora de pantalla al dia presenten dificultats en la parla.
• El multitasking del cervell, fer varies coses alhora no va bé pels nadons. S’enganxen a estímuls irrellevants, mala administració de l’atenció. Copsen molta informació però tenen dificultats en retenir-la.
• Un estudi de la revista científica PLOS ONE diu que més exposició a la pantalla triplica el risc de patir miopia.
• En els infants l’aprenentatge és sensorial per això han d’experimentar i moure’s
• A Silicon Valley aposten perquè els seus fills aprenguin sense pantalles. Els pares dels nens de Silicon Valley han contractat mainaderes amb l’ordre explícita de que no usin les pantalles els seus fills, se’l emporten al parc li ensenyen a jugar. Creuen que les pantalles creen addicció.
• Els nens necessiten temps i espai físic i emocional per escoltar la realitat externa i interna. Que simplifiquem el que és essencial.
• No poden tractar als nens com a clients.
• Van directes al centre de plaer